Connecta amb nosaltres

Entitats

“Pakistanesos i catalans compartim moltes similituds”

Publicat

on

molina_jordi / Poble-sec. El dia en què els mitjans el truquin per parlar de qualsevol tema que no tingui res a veure amb el fet migratori, l’Ammad Hussain (Rawalpindi, 1985) haurà aconseguit el seu objectiu: normalitzar la seva catalanitat. Sense voler-ho, s’ha convertit en un expert sobre el tractament informatiu de la diversitat cultural als mitjans de comunicació. Parlem amb ell al carrer Blai, després de compartir una tarda al Seminari ‘Que fem per la diversitat als mitjans?’, organitzat per la Taula Intercultural del Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

Ammad Hussain

L’Ammad apel•la a la responsabilitat dels mitjans en el tractament de la diversitat. Foto: Ana Inés Fernández.

Una de les conclusions del Seminari és la creació d’estereotips i creences negatives dels mitjans sobre la diversitat cultural…
Sovint escoltem informacions negatives o malintencionades del fet migratori. Es relaciona constantment immigració amb delinqüència. La vinculació de la nostra realitat amb el conflicte genera i legitima discursos discriminadors i polaritzadors. Una notícia que relaciona un aspecte causal amb l’origen d’una comunitat està contribuint a estigmatitzar-la. Els mitjans estan sembrant llavors que amb el temps poden generar conflictes.

L’estereotip és, en el fons, una fórmula de control?
Els mitjans generen discursos que simplifiquen algunes informacions sobre realitats complexes. Per simplificar-les, es creen estereotips. Per exemple, reduir l’islam a una religió fanàtica m’ha portat en molts casos a que se’m pengi l’etiqueta d’opressor de dones. Inclòs he hagut de donar explicacions en contra de l’explotació infantil. La imatge que els mitjans perpetuen sobre l’islam és la d’un col·lectiu resistent al canvi i certament perillós.

I no és així…
No. L’equiparació de l’islam amb una religió radical serveix per reforçar dicotomies com “ells i nosaltres” o “civilitzats i bàrbars”. Sincerament, jo he conegut el vel com a símbol de l’islam perquè aquí m’ho han explicat. De petit, abans de venir a Catalunya, no n’havia vist al meu país. I vaig estar-m’hi vuit anys! I sí, és cert que he après coses del meu país que ignorava, però sovint són excepcions. El què passa és que tenim formes de vida molt diferents. Nosaltres fem molta vida a l’interior de casa, però és un tret cultural, igual hi ha altres cultures que tenen el costum de fer més vida al carrer. Recordo la meva infància al Pakistan amb dones cultes i inquietes, que no deixen de ser-ho pel fet que es reuneixin a casa per fer xerrades.

Què tenim en comú els pakistanesos i els catalans?
Compartim moltes similituds. Els pakistanesos, com els catalans, som una societat molt treballadora i compromesa amb la feina. També tenim un concepte semblant sobre la importància de la família i, paradoxalment, les dones són molt respectades.

Tens la sensació que els mitjans parlem molt de vosaltres, però sense vosaltres?
Estem poc representats en els mitjans. Sobretot tenint en compte l’elevat percentatge de població estrangera que hi ha a Catalunya i a la resta de l’estat. És important que els informadors incorporin com a fonts d’informació vàlides dels col · lectius de minories culturals. Que s’acostin a les associacions però que, en qüestions que marquin l’agenda, avui dia desnonaments o independència, se’ls pregunti a ciutadans estrangers. En cas contrari, estarem fomentat la percepció que les persones immigrades tenim poques coses a dir i que la nostra aportació és prescindible. Cap cultura va en contra de cap altra, totes s’enriqueixen.

T’has sentit mai utilitzat per mitjans d’aquí?
En una ocasió Els Matins de TV3 em va convidar per parlar sobre l’islam. No sóc en cap cas un especialista del tema, però sí que volia suavitzar la imatge que predomina i explicar experiències pròpies de quan vivia al Pakistan. Un cop al plató, em van presentar com un convidat que volia rebatre a la tertuliana Pilar Rahola, arran d’un article publicat per ella diari Avui que jo no compartia. Em van utilitzar perquè ella pogués expressar les seves idees sobre Palestina. Jo no tenia res a veure amb els palestins ni els israelians, ni esperava que el debat acabés tenint un format de ‘cara a cara’ que poc tenia a veure amb el motiu pel qual havia acudit al programa.

Foto: Ana Ines Fernández

Ammad, al carrer Blai. Foto: Ana Ines Fernández

I en política? En època d’eleccions alguns partits busquen perfils com el teu per presumir de sensibilitat social.
He mirat de no caure en aquest parany. No hi ha cap partit que representi al cent per cent la meva sensibilitat. Amb el temps i com a conseqüència d’actuacions que no m’han agradat he anat perdent la confiança en algunes formacions. Les persones d’origen estranger no sempre simpatitzarem amb els partits que promocionin programes suposadament avantatjosos per nosaltres. El què volem és que es faci feina a peu de carrer.

Després de 20 anys, creus que Catalunya és mereix l’apel·latiu de ‘terra d’acollida’?
No es pot negar que a Catalunya hi ha una voluntat de donar facilitats en benefici d’una bona convivència. Hi ha iniciatives per la interculturalitat, taules de debat, propostes… El model català té una personalitat pròpia, però a les localitats on hi ha elevats índex d’immigració les reaccions envers aquest fenomen són més visibles. Els catalans som humans i hi ha reaccions xenòfobes com a tot arreu. A l’any 1993, era un dels pocs nens immigrants de l’escola. Aleshores, era més fàcil ser un més del grup. Ara això és més difícil.

Per què?
He de donar més explicacions que qualsevol altra persona. M’he escolaritzat aquí, parlo el català gairebé millor que la meva pròpia llengua, però encara hi ha qui s’amaga la cartera quan em veu al metro. Però si critico els mitjans que cauen en generalitzacions, jo no puc fer el mateix. Estic content d’haver aterrat a Barcelona. I quan em relaciono aconsegueixo enderrocar la primera percepció que tenen de mi. M’agrada la ciutat, la seva geografia i la seva diversitat. Models d’inclusió social com el francès o el britànic tenen molt a aprendre del nostre. Però encara tenim un llarg camí per recórrer. Es tracta de fer-lo junts.

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024