Article

Francesc Pous: “Quedar-se sense llar pot afectar a qualsevol”

febrer 15, 2017

@4tito4 / El desembre de 2011 s’inaugurava al número 21 de Creu de Molers un alberg per a persones sense sostre. Un centre que va més enllà d’aquesta problemàtica i que prepara als seus usuaris per tornar a viure en societat, gràcies a les estàncies i a la feina de la cinquantena de professionals i a un ampli grup de voluntaris. Francesc Pous (Badalona, 1975) n’és el responsable d’aquest equipament, conegut formalment com a Centre Residencial d’Inserció (CRI) Sant Joan de Déu Creu de Molers, per on anualment han passat més de 200 persones. Una feina “absorbent”, com diu, però “reconfortant” i en un període marcat clarament pels estralls de la crisis econòmica.   

Un lustre de l’arribada al Poble-sec. ¿Com valores l’adaptació?  

Arribàvem a un barri molt associatiu, que té moltes entitats que treballen en aquest àmbit i que estan molt presents. Per això, una de les primeres mesures va ser integrar-nos dins aquesta dinàmica, sense que suposés un impacte. Crec que ho hem aconseguit, perquè tenim una comunicació fluïda amb els veïns i bona acceptació per part de les associacions. A banda, hem tingut impacte en els petits projectes que hem endegat.

 Com per exemple.

Des de fa dos anys i mig impulsem ‘Àpats en companyia’ de l’Ajuntament de Barcelona, que consisteix en oferir menjar a gent gran del barri que, pel motiu que sigui, no pot preparar tots o algun dels àpats del dia. Aquí tenim 25 places i cobrim aquesta necessitat bàsica, però a banda també te un altre objectiu: establir xarxes d’amistat. I s’ha aconseguit en alguns casos, hi ha grups que queden per fer un cafè o la compra junts. La veritat que és reconfortant. També hi ha la Barcelona Magic Line, una caminada solidària que es fa per grups, que organitzarem el 5 de març. Més enllà de ser una competició, els grups marquen uns reptes amb la finalitat de recollir fons.

 I com ha estat la implicació amb projectes del barri?

Hem participat d’algunes accions que ha fet el pla comunitari i també Bona Voluntat en Acció. Són petites coses, de la mateixa manera que ho fem amb Serveis Socials de territori. La més potent és la que et deia d”Àpats en companyia’ i l’altra, també amb molta visibilitat, és ‘Escoles amigues’, que consisteix en sensibilitzar als estudiantes, sobretot de 4t i 5è d’ESO, sobre les persones sense llar. Explicat des de la visió dels mateixos residents i a partir d’aquí, es fan implementacions a nivell social. I això s’ha fet amb l’escola Anna Ravell.

FOTO

Francesc Pous davant del local a Creu dels Molers, 21

 Com i de quan és l’estada dels usuaris a l’alberg?

Varia, tenim un conveni amb l’Ajuntament en que es marquen aproximadament tres mesos, però això està condicionat a l’evolució de les persones. Treballem amb gent sense llar i per a la seva reinserció laboral, encara que també altres aspectes com a nivell psicològic i físic per a que la persona surti amb les millors condicions possibles. No sempre s’assoleix, tot i que tenim una sortida positiva aproximadament d’un 60%. No obstant això, té matisos aquesta dada, perquè es pot arribar a cobrar una pensió no contributiva d’uns 400 euros. Dona una solució immediata, però és molt difícil sobreviure amb aquesta quantitat al llarg del temps.

 I la reinserció laboral?

Un 55% de les persones que surten ho fan amb feina. Està prou bé, això suposa un sou més elevat que una pensió no contributiva, tot i que les condiciones laborals no són les millors.

 I el perfil d’usuaris ha canviat, perquè si alguna cosa ha tingut la crisis econòmica és que no ha fet distincions. 

El 2016 va començar a alterar-se, però quan vam arribar al Poble-sec ja estava canviant, marcats per aquesta crisis. Han augmentat les persones derivades amb feina i la nostra principal tasca és que la conservin, assegurant les necessitats bàsiques. En definitiva, gent precària que, pel motiu que sigui, no pot fer front a un lloguer.

 Com és l’acceptació, per part d’aquestes persones, de la necessitat de recórrer a la beneficència.

Hi ha persones que entren per primer cop al circuit de Serveis Socials i en molt poc temps han d’assumir aquesta frustració o fracàs vital. És un xoc i ho és, perquè tenen una idea preconcebuda d’aquest servei i al final no és la realitat. El que hem de fer és positivitzar la situació i remarcar que és una cosa transitòria. Després depèn molt de la realitat de cada cas, nosaltres estem per orientar, posem serveis i recursos, però han de ser ells els que hi posin mesures, perquè són els actors principals de les seves vides.

És preocupant la situació?

Ja ho era abans que arribés la crisis. Estem parlant d’un índex molt alt de persones al carrer, unes 2.000. Això preocupa, perquè Barcelona és una ciutat amb molts recursos a nivell social, però no són suficients per cobrir aquestes necessitats. I la ciutat ha respòs, amb la creació de nous serveis en aquest àmbit com atendre a persones sense llar amb problemes de salut mental. Però el que preocupa és que és una situació que pot afectar a qualsevol i hem estat tots molt vulnerables.

És una problemàtica que s’està cronificant?

No, però sí implica problemàtiques en algun sector de la població com els majors de 50 anys. A nivell laboral resulten menys atractius, tot i tenir el valor afegit d’una bona experiència. I és normal que es preguntin: “Què faig amb la resta de la meva vida?” o “Com em reinvento?”. Hi ha persones amb aquest perfil aquí que fan un bon procés, però no troben una solució immediata. És una mica frustrant també de cara als professionals i no trobem què més fer.

Si Barcelona té tants recursos com diu, per què hi ha tanta gent al carrer?

Vivim en un sistema que penalitza els errors que implica trobar-se al carrer. A les notícies és habitual veure temes de desnonaments i que es continua pagant el deute; acomiadaments i la dificultat de tornar al mercat laboral. Viure al carrer significa perdre anys de vida, es redueix l’esperança de vida fins als 58 anys. Això vol dir, tenint en compte la mitjana catalana [el 2015 era de 83,15 anys], perdre una mica més de 20 anys. No hi ha accés a aspectes bàsics com higiene, seguretat, alimentació i salut. I quant més temps es passa al carrer, la situació tant física, mental com social empitjora. Arriba un moment que s’interioritza aquesta sensació de ser invisible, de no importar ningú. És a dir, s’acaba acceptant una situació que no és transitòria, per això insistim en aquest aspecte, perquè es pot sortir.

ss

Alguns veïns de les Hortes de Sant Bertran es queixen del comportament de la presència de persones sense llar. Què s’ha de fer en aquests casos?

L’Ajuntament té un servei per barris per, entre d’altres, treballar la vinculació i reinserir aquestes persones a la societat. Es busca solucionar la problemàtica i no traslladar-la, per això els professionals estan a sobre per a que es generi el mínim impacte possible. Està clar que s’ha d’abordar i acompanyar aquesta gent. Entenc que pugui generar molèsties als veïns, com també hi ha un cas a la plaça dels Ocellets i sé que s’està treballant molt profundament al respecte.

 L’Ajuntament va muntar un taller de jardineria per crear vincles d’aquest col·lectiu amb la zona, però no va funcionar.

Han de posar de la seva part. Està clar que quan més temps es passa al carrer, menys habilitats hi ha a nivell de comunicació i relació. Quan això es cronifica és molt difícil treballar-hi, perquè aquestes persones estan molt abandonades de sí mateixes. El treball a fer és més a nivell preventiu per evitar que empitjorin. De vegades reconduir segons quines actituds és complicat.



Copyright © 2012. Zona Sec

RSS web per ADRA Informatica .