Connecta amb nosaltres

Entitats

Històries del Paral·lel: Teatro Gayarre (1908-1912)

Publicat

on

Barcelofília / Aquest teatre va ser el més popular del Paral·lel en el seu temps, amb uns preus molt econòmics que atreia als sectors més humils de la societat barcelonina

teatro_gayarre

1911. Dissabte de Glòria davant la porta del Teatro Gayarre on es repartien queviures per als pobres amb la recaptació aconseguida en dues funcions benèfiques. A l’angle superior dret veiem el retrat de José Torres Potau, el brillant gestor del local

Local d’aparença senzilla i modesta promogut per Joan Mestres Calvet, el Teatro Gayarre era un barracó sense pretensions, situat a l’embocadura del carrer Nou de la Rambla amb el Paral·lel al costat del Salón Arnau. En el mateix lloc hi havien estat abans El Paraíso (1900- 1901) i Le Trianon (1901-1908). Fou arrendat a José Torres Patau, un actor que no havia passat d’aficionat, i que demostraria tenir més habilitats com a gerent d’espectacles que sobre l’escenari. El Gayarre va començar a programar music-hall i ben aviat esdevingué el més popular del Paral·lel.

La fòrmula d’èxit de Torres Patau eren els preus supereconòmics que atreien una multitud de clients de pocs recursos que no podien pagar les entrades en altres locals. La condició humil de la parròquia que s’aplegava diàriament al local provocava sorolloses escridassades a l’interior, tant per lloar com per censurar la feina dels artistes. Aquests artistes del Gayarre eren tots ells principiants i les dones eren reclutades al carrer entre les meuques més agraciades físicament. D’aquesta forma, després de passar uns dies en alguna de les acadèmies de ball i cant que hi havia al carrer Nou de la Rambla, podien fer el trànsit de puta a artista, tot i que en la pràctica seguien exercien ambdós oficis i en molts casos tornaven als orígens després d’una frustrada experiència sobre l’escenari. Algunes tenien la sort de ser objecte de desig d’algun client adinerat que quedava embadalit en veure-les evolucionar sobre la pista i les instal·lava en un piset per així poder gaudir d’elles en exclusiva.

gayarre_2

1911. El setmanari satíric i poca-solta ‘Papitu’ anunciava així el número de les quatre puces que es va presentar al Teatro Gayarre aquell any, seguint l’estel·la que va iniciar la Bella Chelito

‘La Puça’, el número més popular

Un dels números que tingúe més exit al Gayarre era el de La Puça, que era un deshabillé en que l’artista de torn, mentre cantava una cançó, simulava buscar desesperadament una puça, que tenia allotjada a les parts més íntimes del cos i que provocava un alliberament progressiu de la seva roba interior. Aquesta peça, creada per la mítica Bella Chelito (Consuelo Portela), era imitada sense cap mena de respecte als drets d’autor en molts locals del Paral·lel. Al Gayarre es va arribar a presentar sobre l’escenari a quatre artistes buscant-se simultàniament la puça de rigor. A la publicitat de l’època s’hi podia trovar aquesta frase: “Les puces del Gayarre són les que piquen més de Barcelona, les que costen més treballs de trobar i les més intel·ligents en cercar niu”.

El primer amb els diàlegs pujats de to 

El Gayarre també va ser pioner en aquell costum que es feu tant típic al Paral·lel de generar diàlegs improvisats i picants entre els artistes i el públic. La clientela del local, bàsicament integrada per mariners borratxos, gitanos, proletaris de gorra i brusa i alguns joves estudiants, acompanyava a tot crit les interpretacions dels artistes. Això generava un ambient ensordidor en el que les interpel·lacions directes amb les consegüents rèpliques i contrarèpliques, cada cop més pujades de to, eren sempre a l’ordre del dia. Els tancaments temporals per ordre gobernativa també eren freqüents al local i s’argumentaven per la immoralitat dels números que s’hi exhibien. Per l’escenari del Teatro Gayarre van desfilar, lleugeres de roba, multitut d’artistes que no passarien a la història del Paral·lel: Concha Ramos, Rosita Guillot, Candelaria Medina, Pura Oliver, La Palmesana, María Aymat, Adela Cubas o Emilia Benito només en són una petita mostra dels noms de les moltes artistes que hi actuaren.

Final amb el nom de Teatro Nuevo Olympia

Al febrer de 1911 s’hi inaugurà un petit café-restaurant i just un any després Torres Patau va deixar de ser l’empresari del Gayarre i la seva absència es va notar immediatament. El nou gerent del local el va rebatejar el 21 d’agost d’aquell mateix any amb el nom d’Olympia, aprofitant que el Café Español de Josep Caraben havia engolit l’antic Teatre Olympia que hi hagué als números 68-70 del mateix Paral·lel. Aquest nou Teatre Olympia va passar sense pena ni glòria durant el poc temps que va existir. Aviat es produí un nou canvi d’empresari que va reformar el local per inaugurar-hi, cap a finals de 1914, un dels escenaris que passaria també a la història del Paral·lel: el cabaret i music-hall Pompeya.

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024