Article

Jordi Martí: “Trias premia la Barcelona que funciona per davant de la que pateix”

gener 20, 2014

Entrevista a Jordi Martí (@JordiMartíGrau), president del GMS i candidat a les primàries del PSC

martí_web

Jordi Martí es postula com el ‘candidat rebel’ a les primàries de Barcelona / Ana Inés Falcone


@molina_jordi
/ La independència amb què s’expressa Jordi Martí (Barcelona, 1965) pot ser la seva millor arma per guanyar les primàries del PSC, però també la seva perdició. Ferm defensor del dret a decidir i radicalment crític amb la gestió de la crisi dels governs d’esquerres, s’ho juga tot en base a l’autocrítica i a la versió més flexible dels socialistes en l’àmbit nacional. El 29 de març
Barcelona escollirà l’accent que caracteritzarà el PSC del futur en unes primàries obertes.

El PSC se la juga en unes primàries obertes. És l’última oportunitat per redreçar el rumb?
Sí. En un moment en què el partit està dividit, fer unes primàries obertes és donar tota la capacitat de decisió al teu espai electoral. Cal reconèixer-li al PSC la valentia en aquesta qüestió. Si el PSC ha de renàixer, ho començarà a fer a Barcelona.

Què el diferencia de la resta d’aspirants?
Suo molta ciutat. Per ser alcalde de Barcelona, la ciutat ha de ser la teva dèria. En el meu cas ha estat així des de dins, però també des de fora de la política.

Sosté que, en política, el més correcte hauria de ser entrar per tornar a sortir.
Sempre he tingut un peu a fora. M’ajuda a mantenir una certa vivacitat en la meva activitat institucional. De jove era més revolucionari, amb el temps he comprovat que les verdaderes revolucions es fan amb passes petites. L’altra revolució l’esperes però no arriba mai. L’esquerra reformista és el meu espai, però sense perdre l’actitud crítica.

En l’esquerra reformista de què parla, com a mínim al PSOE, hem vist força casos de portes giratòries. Noms gens menyspreables com els de González, Salgado…
Hem viscut massa casos de companys que després de la política han trobat la manera de tenir uns ingressos infinitament superiors a la mitjana del país. Hem arribat al punt en què personatges pels quals jo he sentit sincera admiració, com Felipe González, ens generen certa frustració.

Una frustració que arriba a la gent. El PSC ha perdut la sintonia amb el carrer?
Ens veuen com un partit d’establishment. I, en part, arrosseguem certa responsabilitat de molts fenòmens que patim ara. Som els qui administràvem el Ministeri de l’Habitatge quan s’aprovava la llei que permet els desnonaments. Ens vam creure l’onada econòmica que ens deia que ho tindríem tot pagat. Cap socialdemocràcia europea no va alertar que creixia la desigualtat. Tampoc ho vam fer a Barcelona.  Per tant, el primer que ens cal és molta autocrítica.

La part positiva és que la societat s’ha organitzat i ara diversos col·lectius els apreten.
Durant els anys 80 i 90 semblava que vivíem a l’oasi català. Molts moviment veïnals havien entrat a l’administració a través dels partits d’esquerres i van quedar abduïts per l’administració. Molts líders dels moviments socials van marxar perquè no hi havia manera de ser alternatius de veritat. Ara això ha canviat i Barcelona torna a ser la ‘Rosa de Foc’. A una democràcia és fonamental que hi hagi moviments que empenyin. En el cas de la PAH, per exemple, no m’obsessiona haver d’estar d’acord en tot, però la vull i cal que existeixi. Són els únics que han ubicat el debat sobre l’habitatge com una prioritat de l’agenda política.

martí_web2

Martí critica els criteris de distribució de les inversicions de CiU / A.Falcone

Trias va inaugurar aquest Nadal el nou CSS del Poble-sec. Tanmateix, alguns veïns han hagut d’abandonar el barri per l’augment del preu del lloguer, motivat, en part, per un model de ciutat que té el turisme com a principal actiu. Contradictori?
El model econòmic en què estem instal·lats genera riquesa però també provoca problemes socials. I el dret a l’habitatge n’és un. Aquesta dualitat és la característica de les societats d’avui. Abans, quan estàvem en creixement, tothom anava amunt i, si anàvem en decadència, tothom anava avall. La característica del segle XXI és que tenim ciutats enormement exitoses, com Barcelona, però que al seu interior amaguen entorns degradats.

El carrer Blai pot ser una bona metàfora del que explica?
Es va projectar un carrer per afavorir el passeig i el comerç de proximitat i avui veiem una invasió excessiva de l’espai públic que el fa invivible pels veïns. Aquesta és la contradicció a la qual em refereixo. Ara a uns els hi van molt bé les coses i als altres cada vegada més malament.

El Pla Paral·lel és un projecte que ha rebut crítiques en aquest sentit, tot i ser un projecte que va generar unanimitat al consistori.
Si el Paral·lel només s’enfoca perquè sigui una nova artèria turística de la ciutat ens estarem equivocant. De la mateixa manera que ens equivocarem si nosaltres centrem el model de creixement econòmic en el turisme. El turisme és una activitat que sempre hi serà i que necessitem, però en certes dosis. Ara bé, calia un projecte de regeneració urbana de l’avinguda. Hauria de ser un passeig més peatonal, té massa trànsit, masses carrils dedicats a l’automòbil. Culturalment hauria de recuperar l’esperit que havia tingut com una artèria vibrant en termes teatrals i alternatius. I encara cal un Pla d’Usos que afavoreixi el seu comerç.

La nova normativa de terrasses blinda prou l’espai públic?
És un text horrorós. Han fet una norma que té 31 excepcions que continua sent un garbuix difícil d’interpretar. Al final, s’ha donat carta blanca a la liberalització. Hi ha indrets, com és el cas de Blai, on la ocupació és excessiva, la qual cosa ha provocat que baixi la qualitat del servei. És a dir, com que creix la competència, un ha de començar a rebentar preus per atraure el públic.

Què ha fet millor i pitjor CiU?
La remodelació del Mercat de Sant Antoni o la línia octogonal de la xarxa d’autobusos estan molt bé, però ja les havíem iniciat nosaltres. Potser destacaria l’exemplaritat de la transició entre un govern i l’altre. El pitjor, el Pla d’Usos de Ciutat Vella, la nova normativa de terrasses. Però sobretot la distribució de les inversions. Trias premia la Barcelona que funciona per davant de la que pateix, de la que viu amb més cruesa la crisi. S’ha invertit a la part alta del carrer Balmes, a la Rambla Catalunya, al Passeig de Gràcia…

L’etiqueta d’outsider et ve, en part, per la teva defensa del dret a decidir.
El PSC ha tingut un paper fonamental en aquesta qüestió. Ha estat garant que el país no es trenqués, sent capaç d’unir sectors populars amb d’altres de més catalanitzats. No ens podem quedar al marge d’aquest procés.

Què respondries a la doble pregunta de la consulta?
És una formulació que em representa, no la veig malament. A la primera, indiscutiblement: ‘sí’. Pel que fa a la segona, depèn. Espanya ha de moure fitxa. Tenim una crisi de cavall a l’estat espanyol. Les paraules del Rei aquest Nadal són la metàfora màxima de quan un estat s’està començant a desmembrar. Si això continua així, és lògic que els catalans no vulguin estar enganxats a un estat que trontolla. L’independentisme sempre ha crescut quan a Espanya ha crescut la crisi.

Veus els teus companys del PSOE defensant el dret a decidir algun dia?
No s’atreveixen a donar aquest pas. Però penso que molts espanyols ho estan esperant. Caldria fer més pedagogia sobre el federalisme, és l’opció d’estat que més connecta amb la millor tradició republicana. Ara bé, si alguna persona creu que una Catalunya independent pot anar bé amb una Espanya que s’ensorra és que no sap a quin món viu. Sóc partidari de seguir participant d’alguna manera a la governança d’Espanya. No ens podem quedar al marge del que està passant, per exemple, a València o a les Balears.

El PSC ha reconegut prou la figura de Maragall?
En Pasqual és l’únic líder significatiu del PSC en 32 anys d’història. Un referent indiscutible a Catalunya, Espanya i Europa. No ho comprenc, no es pot acabar malament amb un icona així. El PSC li està en deute.



Copyright © 2012. Zona Sec

RSS web per ADRA Informatica .