Connecta amb nosaltres

Societat

La soledat no desitjada

Publicat

on

@pruna_ana / A Barcelona, un terç dels majors de 75 anys viuen sols. Al barri, dues iniciatives treballen per combatre la soledat i l’aïllament

Una història de tantes

En Domingo i la Pilar són una d’aquelles parelles d’avis entranyables en què un somia convertir-se quan arribi a la vellesa. Fa 62 anys que estan casats i ho expliquen amb orgull. Es diuen constantment com s’estimen i es miren com si fossin un parell d’adolescents mentre expliquen que de joves ballaven i anaven a exhibicions. En Domingo va néixer fa 86 anys al mateix pis del carrer Poeta Cabanyes on viu ara. Fa molts anys aquell edifici havia estat una pensió que ell mateix regentava. Quan Serrat cantava El meu carrer, la pensió de la cançó era la seva. L’home –que lluny de semblar un avi vulnerable conserva el posat d’algú que no fa tant va ser fort i ben plantat– recorda un barri on tothom es coneixia, un barri molt diferent. En Domingo cuida de la seva dona des que a ella li van diagnosticar Alzheimer, i una persona derivada dels serveis socials els ajuda amb les tasques de la llar durant la setmana. En Domingo viu feliç amb la seva dona però de vegades se sent molt sol. Va ser una infermera del CAP Les Hortes qui li va parlar del projecte Acompanyament a la Gent Gran. Ara la Mari els visita cada setmana. Ella treballa als matins en un hotel i viu a cinc minuts de la parella. “El que més m’agrada són els meus iaios; m’omplen, m’aporten saviesa i tenim molta connexió” explica. I és veritat. Quan la veuen entrar per la porta al Domingo i la Pilar els canvia la cara, de seguida comencen a xerrar i els passa el temps volant. De vegades la Mari i la Pilar posen música i ballen mentre el Domingo les mira divertit. Altres vegades surten i van a les trobades de cosidores del Casal Elkano: “Jo no cuso, diu en Domingo, amb tantes dones no sé que he de fer jo! Però hi vaig perquè em facin companyia”.

AGG 1

En Domingo, la Pilar i la Mari

Els temps han canviat

El del Domingo i la Pilar no és un cas aïllat. Són persones amb família (en alguns casos nombrosa!) però, per diverses circumstàncies, els seus familiars no poden estar amb ells tant com voldrien. A Catalunya hi ha 1,250,000 persones més grans de 65 anys i s’estima que l’any 2040 aquesta xifra s’haurà duplicat. A Barcelona, l’11,5% de la població supera els 75 anys i un terç viuen sols. Molts rebutgen estar en una residència: “Mentre puguem estar a casa…” diuen. L’altra família d’aquestes persones són els voluntaris, que els dediquen dues hores a la setmana. “Creen un vincle tan gran que acaben sent família. La gent gran és molt agraïda i valoren molt aquesta estona de companyia”. Són paraules d’una de les promotores d’Acompanyament a la Gent Gran, Mariona Mercader. En aquests programes s’intenta que el voluntari i la persona gran tinguin perfils fàcils d’encaixar. En el cas d’Amics de la Gent Gran ho fan a través d’entrevistes personalitzades per trobar parelles que tinguin gustos en comú. “Així l’acompanyament dura més temps i és de qualitat”, diu l’Alexia Torner, tècnic a Sants Montjuïc.

No és barri per a avis

Moltes de les persones grans que viuen al Poble-sec ho fan a pisos antics,  la majoria sense ascensor i amb escales estretes i en mal estat. L’estructura del barri tampoc ajuda: la gent amb mobilitat reduïda pateix per moure’s per carrers estrets i amb forta pendent. “També tenim casos de mobbing immobiliari quan els propietaris dels edificis decideixen tancar pisos o ocupar-los i deixen de netejar l’escala i de fer millores als edificis amb l’objectiu que la persona acabi marxant”, explica la Mariona. A això caldria sumar els casos de pobresa energètica i els problemes econòmics de molts avis que amb la seva pensió s’encarreguen de tota una família.

La malaltia de la solitud

La soledat s’associa a malalties cardiovasculars, depressió, Alzheimer i risc de mortalitat. Les persones grans –també aïllades per l’anomenada bretxa digital– no sempre coneixen les activitats que tenen al seu abast. La Mònica Coll és infermera al CAP Les Hortes, un dels centres que deriva persones grans a projectes de voluntariat: “Quan detectem que hi ha cert aïllament o dificultats per formar part de la societat els parlem d’aquests projectes i nosaltres mateixos intentem fer un acompanyament en el primer contacte”, explica la Mònica, qui afegeix que les persones que participen en aquests tipus de programes experimenten una important millora de la seva salut emocional: “Es nota molt la il·lusió que tenen de saber que un dia a la setmana surten”.

P2081068

La Mari i la Pilar ballen i el Domingo les mira

Amics que són família

La Mari no només visita al Domingo i la Pilar. Té una altra abuelita a qui va a veure cada dilluns. Ella és una de les voluntàries del projecte Acompanyament a la gent gran, nascut fa 10 anys per ajudar a persones que, com el Domingo, se senten soles i necessiten suport social i emocional. Baixem al carrer va néixer uns anys més tard i treballa amb persones que, per qüestions d’infraestructura de la finca o perquè van en cadira de rodes, no poden sortir de casa sense algú que els ajudi. També organitzen trobades grupals, activitats culturals i tallers com En forma sobre rodes, per promocionar la salut a través d’exercicis adaptats.

IMG-20170208-WA0017

La Mari amb la senyora Amparo al Nadal

Tots dos projectes formen part de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, compten amb un total de 165 participants entre usuaris, tècnics, voluntaris i pràcticum i treballen amb usuaris derivats dels serveis socials, els CAP i veïns del barri. “Hi ha el factor radar, diu la Mariona, però nosaltres voldríem que es creés la suficient solidaritat veïnal perquè el nostre projecte existís de manera natural entre els veïns”. El perfil del voluntari és variat: “Des d’estudiants fins a persones amb temps lliure que volen relacionar-se amb una generació diferent, o persones sensibilitzades perquè han viscut de prop la malaltia d’algun familiar”, explica la Mariona. Les dues iniciatives treballen amb altres entitats com Càritas o Amics de la gent gran, que actualment compta amb 83 voluntaris al Districte de Sants Montjuïc i que fa una crida a més voluntaris per acompanyar les persones que estan en llista d’espera. “Sempre necessitem gent” diuen des d’aquesta fundació que enguany celebra 30 anys.

LES CLAUS: La solitud en la gent gran

  • MARIONA MERCADER (Acompanyament a la gent gran): “La majoria de persones grans no desitgen estar soles. Quan no tens alternativa no és una soledat desitjada”

  • MARI BARREIRO (Voluntària): “Ho passo molt bé amb els avis. Amb la Pilar sempre ballem i cantem, quan hi sóc estan contents i jo també”

  • DOMINGO GARRIDO (Usuari): “Abans al barri ens coneixíem tots i ens ajudàvem però ara els fills han marxat i ja ningú es coneix”

  • MÓNICA COLL (Infermera CAP Les Hortes): “Les persones que entren a programes com Baixem al carrer experimenten una millora important a nivell emocional i social”

Societat

Sense recursos i marginats: així se sent el col·lectiu autista

Es troben amb moltes barreres, des d’obstacles a l’educació fins a dificultats a l’hora de sentir-se còmodes en els espais que els envolten

Publicat

on

L’Alícia Campos té 57 anys, i fa un parell es va assabentar que és autista. El diagnòstic va arribar poc temps després que la seva filla, en aquell moment de vint anys, fos diagnosticada també. Conèixer que totes dues són autistes els hi ha donat la capacitat de no sentir-se diferents als altres, pensament que tenien abans. “La meva vida ha estat normal, però sempre pensava que era diferent dels altres; com una extraterrestre. A mesura que la meva filla, l’Ariana, anava creixent, ella em feia de mirall. Una vegada vam conèixer el seu diagnòstic, vaig saber que jo també soc autista. La vida de l’Ariana no ha estat fàcil, ja que patia bullying a l’escola. Ens vam haver de traslladar de Blanes a Barcelona per l’abús escolar tan greu que patia. Desafortunadament els autistes són qui més pateixen aquest tipus d’actes”, narra l’Alícia amb fermesa.

No es destinen ajudes

A mesura que passen els anys, neixen més nens autistes. La xifra s’ha incrementat considerablement; tot i això, les ajudes són quasi nul·les. “Les contribucions són completament insuficients. El col·lectiu d’autistes som els únics que fem coses. Ni l’Ajuntament ni la Generalitat ens donen un cop de mà. Es creuen que podem sostenir-nos de l’aire? No arribem tan lluny com volem perquè no tenim recursos. Això sí, el 2 d’abril l’Ajuntament s’il·lumina de blau… és vergonyós!”, reivindica.

New life: una nova vida per als autistes

L’associació Aperguer New Life (Passeig de Montjuïc, 36) enguany modificarà el seu nom per acollir el terme “autista” com a principal. La història d’aquesta organització és una mostra de lluita, compromís i amor. Amb 14 membres i un espai disponible a l’associació sociocultural La Formiga, juntament amb l’ajuda dels centres cívics, New Life dona noves oportunitats a tots aquells que se senten desplaçats per l’autisme. “L’associació atén a partir dels dotze anys. No hi ha famílies apoderades; aquí tots som humils. Naixem en un barri amb gran volum de diversitat, persones treballadores i sense cap recurs. Oferim molts serveis, com ara: el suport d’una de les dones que més rellevància rep a Espanya per tractar l’autisme femení, intervenció clínica amb personal especialitzat, anem als domicilis per ser al costat dels autistes, els ajudem a trobar feina… moltes d’aquestes coses les fem a través de mòduls. Tot ho gestionem de forma correcta perquè malauradament els professionals de l’educació no se’ls ensenya a tractar amb gent com nosaltres. Al carrer Vila i Vilà tenim el nostre pis. Hi ha tres usuaris autistes de diferents perfils que estan aprenent a conviure i desenvolupar el seu propi nivell de vida independent. Ens agradaria gestionar més pisos, és un dels nostres reptes”, conclou..

Continua llegint

Societat

L’oci tensiona el descans

LA PACAME assegura que ja hi ha veïns que han decidit marxar de determinades zones del Poble-sec perquè no poden conviure amb els festivals de música

Publicat

on

Viure a dins d’un festival. Aquesta és la sensació que tenen centenars de veïns que viuen als carrers de Lleida i Rius i Taulet sempre que hi ha esdeveniments musicals a la plaça de l’Univers de l’espai firal. El darrer exemple: les festes Jackies & Fury, promocionades per l’empresa organitzadora com el primer festival de l’any a l’aire lliure. Un macroesdeveniment que ha aplegat fins a 10.000 persones en una bacanal de house music i hard techno rave. És a dir, al ritme de la música més dura tot un dissabte i diumenge sencers (des de les 12 fins a les 23 hores de la nit).

Aquesta primera orgia primaveral de decibels i bafles no només ha posat els pèls de punta als poblesequins dels carrers perimetrals, sinó també als veïns de centenars de metres més enllà. Una d’elles és Maria Ripoll, veïna nouvinguda a l’avinguda Mistral, qui admet haver-se trobat per sorpresa tota una allau d’esdeveniments culturals a tocar de casa: “Afortunadament, la meva habitació dona a l’interior i no m’afecten directament els concerts, però, tot i això, és complicat de vegades i necessito posar-me taps”, explica.

La música, dins de casa

Cal tenir en compte, però, que les festes Jackies & Fury només han donat el tret de sortida a un reguitzell d’esdeveniments a l’aire lliure que tenen com a cirereta del pastís el Sónar. Una concentració d’oferta musical a la muntanya que, en molts casos, es desenvolupa sense tenir en compte el veïnat dels voltants. Els exemples de l’any passat: els concerts de Coldplay, Bruce Springsteen o Beyoncé. Tots ells van superar els 50 decibels dins dels habitatges, segons els sonòmetres i, en el darrer cas, es van arribar a registrar fins a 73 dB als immobles.

Malgrat que moltes d’aquestes festes es desenvolupen els caps de setmana, el poblesequí i portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Contaminació Acústica i la Massificació d’Esdeveniments (PACAME), Jordi Andolz, assenyala que celebrar els festivals en diumenge no justifica les molèsties. “Visc a Rabí Rubèn, a cinc carrers de la fira, i escolto els concerts des de casa fins tard; en el meu carrer també hi ha nens petits que l’endemà van al col·legi”, recorda. “És inviable, per molt que diguin que són concerts que es fan a les tardes; jo al meu despatx de casa gairebé no puc treballar”.

Veto o conciliació?

“Crec que és possible la conciliació si es posen determinades condicions als organitzadors”, apunta Ripoll. De fet, ella mateixa assegura que li agrada poder comptar amb activitat cultural a prop de casa, però considera que es podrien fer millores les coses: “No sé la fórmula per a la seva coexistència, però potser si s’especifiquessin més les hores, s’avisés als veïns perquè no s’ho trobin tot per sorpresa o hi hagués més control, seria diferent”.

El punt de vista de Ripoll, però, des de fa anys ja va deixar de ser compartit per Andolz: “Des de la Fira mai ens han avisat als veïns que se celebrarien aquestes festes i els únics que han tingut la dignitat de seure en reunions per mirar d’apaivagar molèsties són els del Sónar, però al final tot ha seguit exactament igual”. En aquest sentit, a més, recorda que molts festivals que se celebren a la muntanya tampoc respecten la potència màxima dels altaveus: “El límit està en els 100 dB, però sovint ho incompleixen perquè per menys de 120 dB alguns artistes no estan disposats a venir i aquí ningú fa res al respecte”, assenyala el portaveu.

Continua llegint

Societat

Les obres de l’Institut de l’Esport de Barcelona, aturades

El centre de formació passarà a allotjar-se a l’antiga seu de l’Escola Francesc Macià de la plaça d’Espanya

Publicat

on

El nou Institut de l’Esport de Barcelona és, des del passat estiu, un esquelet de formigó. Tal com ha pogut saber ZONA SEC, les obres del centre de formació resten aturades derivat dels problemes que arrossega l’empresa constructora. Una aturada en els treballs que ha impossibilitat que l’edifici comencés a acollir activitat ja no només aquest curs, sinó segurament tampoc el vinent.

L’edifici que s’ha començat a construir sota les piscines municipals de Montjuïc compta amb un pressupost de 7,8 milions d’euros. Uns diners que haurien de servir perquè el centre ja s’hagués reagrupat en un mateix bloc, amb set sales esportives, menjador, cuina i 19 tallers, entre d’altres. La realitat, però, és que l’Institut finalment haurà de començar el curs vinent a l’antic edifici que deixarà l’Escola Francesc Macià, a la plaça d’Espanya.

Oportunitats en ‘standby’

“Per a nosaltres és un desastre, perquè el nostre projecte comptava amb disposar de l’espai i poder fer una oferta d’activitats per a la gent del barri, les entitats, les escoles, etc.”, explica una font del centre. En aquest sentit, la impossibilitat de poder disposar de les instal·lacions i haver d’estar allotjats en punts provisionals els ha fet “perdre oportunitats” a l’hora de buscar col·laboradors estrangers.

Respecte a les raons per les quals s’han aturat les obres, fonts del centre educatiu assenyalen que des del juliol “no han fet més que arribar informacions contradictòries”. Una situació en la qual també es troben els grups de l’oposició a l’Ajuntament. En el cas de Barcelona en Comú, la formació ja ha presentat un seguit de preguntes a l’executiu per esclarir què ha passat i amb quin calendari treballa el consistori.

Un projecte il·lusionant sense edifici

El centre, avui dia, col·labora amb 75 entitats i escoles diferents, a les quals ofereixen projectes d’aprenentatge i serveis. Tal com expliquen les mateixes fonts, des de l’equip estan molt satisfets del projecte que han confeccionat i esperen poder resoldre l’actual situació: “Esperem que sigui en el menor termini de temps possible; nosaltres treballem amb un projecte molt il·lusionant el qual ha de deixar enrere les provisionalitats i passar a tenir els espais que es mereix”.

Malgrat que aquest mitjà de comunicació ha volgut recollir la versió de l’Ajuntament de Barcelona en relació a aquesta problemàtica, a l’hora de tancar aquesta edició no s’ha obtingut resposta.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024