Article

Lluís Permanyer: ‘‘Els primers pantalons llargs que em vaig posar van ser per anar al Molino’’

març 2, 2018

Anna Pruna / En Lluís Permanyer (Barcelona, 1939) és una autèntica enciclopèdia amb informació sobre tots els racons de la ciutat. Té una memòria prodigiosa i és capaç de recordar fets i anècdotes de fa més de 50 anys. Aquest periodista, cronista a La Vanguardia des de l’any 1987, és crític amb el govern municipal, amb la policia i amb tots els organismes que regulen d’una manera o altra la ciutat. L’avalen els més de cent llibres que ha publicat i resulta impossible esbrinar quants exemplars té al seu pis de l’Eixample. Parlem amb ell sobre el Paral·lel i sobre la Barcelona que va ser i viatgem de la seva mà, amb certa nostàlgia, per una ciutat que poc o res té a veure amb el que és ara.

Lluís Permanyer al seu despatx

Lluís Permanyer al seu despatx

Té 78 anys i està jubilat, però no para de treballar!

Cada dia vaig a La Vanguardia, on tinc una secció fixa els dijous; també estic a ràdio Barcelona, a Rac1, faig documentals i escric llibres. Els columnistes que es queden a casa acaben parlant d’ells i anar a la redacció és més divertit.

Va estudiar Dret però va tirar per un altre camí.

Vaig estudiar sense cap vocació. Odiava aquesta ciutat, corrupta i sota la dictadura, i vaig intentar fer-me diplomàtic per poder marxar, però al final no ho vaig fer i al no fer res relacionat amb el dret vaig decidir dedicar-me a allò que m’agradava, la lectura. Vaig treballar a cinc editorials on he fet de tot, menys d’amo i venedor. En una de les editorials va ser on tímidament vaig començar a escriure.

I va entrar a La Vanguardia.

L’any 1966 vaig entrar a la secció Internacional i vaig estar-hi 22 anys. Hi estava perquè podia viatjar, comprar llibres prohibits, relacionar-me amb les democràcies… I quan, amb la democràcia, vaig detectar que els ciutadans recuperaven l’interès per la seva ciutat –que concretament aquí va ser amb l’ajuntament socialista– vaig creure que seria més útil al diari parlant de Barcelona que del Vietnam. Vaig estar tres anys preparant un banc de dades, bolcant informació de 600 llibres. Quan el vaig tenir vaig pensar que ja podria començar a opinar, i em van dir que sí.

Va acabar convertint-se en cronista, tot i que va rebutjar el títol per part de l’Ajuntament.

Van intentar fer-me cronista oficial però no vaig voler perquè un company del diari em va dir “quin sou cobraràs de l’ajuntament?”. Mal assumpte! Si un periodista, que hauria de saber que és un càrrec és purament honorífic, no ho sap… La gent del carrer què pensarà? I si tens un sou de l’Ajuntament, les teves opinions valen? Per això també he rebutjat la Medalla d’Or de la Ciutat, he rebutjar ser Ramblista d’Honor, etc. Jo sóc militant d’un partit únic i unipersonal que és el de la ciutat de Barcelona, reparteixo llenya i elogis a qui toqui.

Què és el que més estima d’aquesta ciutat?

El que més m’agrada és la diversitat i que mai no te l’acabes. Jo vaig sempre a peu a tot arreu i cada dia descobreixo un detall, alguna cosa nova. M’agrada la vida mediterrània, l’efervescència al carrer i observar la gent. I banyar-me a la platja de la Mar Bella, que hi ha una aigua i una sorra netíssimes, més que les de Sitges. Penso que no sabem la ciutat que tenim, perquè com l’hem tingut sempre, no li donem valor.

Parlem ara del Paral·lel. Quina va ser l’època de més esplendor d’aquesta avinguda?

Sobretot durant la primera Guerra Mundial i fins la Guerra Civil.  El primer teatre del Paral·lel, el Circo Español es va instal·lar al 1892 i només van caldre uns anys per veure que allò funcionava. Després, amb la Guerra Mundial i la neutralitat d’Espanya, es podien fer uns negocis formidables. El diner fàcil crema a les mans i el lloc ideal per gastar-lo, en l’època del xampany francès i de la cocaïna legal, era allà. Per aquella època el Paral·lel era un lloc de lleure tant per a la classe obrera com per a la burgesia i els espectacles de revista eren d’un luxe gairebé parisenc.

L. PERMANYER 4

Permanyer al menjador de casa seva

Com era la vida nocturna del Paral·lel?

Després dels espectacles, que acabaven tard, seguia la festa fins que la gent tenia corda, no hi havia controls horaris com ara. En alguns llocs hi havia joc, en altres ball… Les nit tenien molta vida.

Penso que no sabem la ciutat que tenim, perquè com l’hem tingut sempre, no li donem valor.

Té alguna anècdota relacionada amb aquesta avinguda?

Els primers pantalons llargs que em vaig posar van ser per anar al Molino. Tenia 15 anys i anava amb els amics d’estiueig, que em treien cinc anys. Hi he anat moltes vegades. Una d’elles amb el pintor Vila Casas, que hi anava cada dia. A l’acabar l’espectacle vam anar al camerino de la Mari Mistral, la gran Vedette que triomfava, i ens va rebre amb la seva mare, que l’ajudava a vestir-se. Quan la vam felicitar pel show, la mare va dir “vosotros habéis visto el especátulo pero no el cuerpo que tiene”. Aleshores la noia es va treure la bata i anava despullada. A sobre, ens va dir “¿Queréis que me peine el Fidel Castro?”… Imagina’t la situació!

Què creu que passarà amb el Molino?

La companyia s’ha dissolt perquè la situació econòmica és complicada però mentre no es vengui segueixen fent alguns actes. No troben inversor i l’Ajuntament tampoc mou fitxa. Què passarà no ho sé perquè amb aquest Ajuntament pot passar qualsevol cosa. És una catàstrofe, no els interessa gens tot això…

Com veu la situació de la ciutat, la gentrificació, l’expulsió dels veïns…?

Malament, els qui dirigeixen l’Ajuntament no saben gestionar l’èxit. No cal inventar res a la ciutat, només cal fer que funcioni. Però com no en saben i no els interessa, la ciutat no funciona.

Què proposa?

Sempre dic que si jo fos alcalde tindria cura dels detalls, que és el que han de fer els regidors i alcaldes. A la ciutat, ja pots fer tots els discursos que vulguis, que si als carrers la neteja no funciona, l’enllumenat no funciona, hi ha narcopisos… no serveix de res.



Copyright © 2012. Zona Sec

RSS web per ADRA Informatica .