Article

Pujar salaris fomenta el consum intern

juny 1, 2017

Josep M. Torremorell / A algunes empreses els convé mantenir els salaris deprimits amb condicions de treball precàries per tenir costos baixos i exportar

El primer de maig els sindicats van insistir en demanar increments salarials que compensessin, si més no en part, la caiguda salarial de la crisi. Les macroxifres del 2017 comencen a assemblar-se a les del 2007, però els salaris són més baixos i hi ha més precarietat laboral que causa pobresa i desigualtat. Si el 2005 el PP deia que “España va bien” ara diuen que torna a anar bé basant-se en un model productiu fracassat. Com el colesterol “bo” i “dolent”, la competitivitat també pot ser sana o dolenta. La sana se sustenta en l’alta productivitat que implica descensos dels costos de producció, que permeten reduir els preus de venda i augmentar la competitivitat. La productivitat (sana) creix amb la inversió i la millora dels processos productius, però el govern no fa res, i l’única manera de mantenir la competitivitat en nivells que possibilitin l’exportació és mantenir els salaris baixos i les condicions laborals precàries, amb reduccions de plantilla, fins i tot via prejubilacions (competitivitat insana).

manos-arriba-esto-es-un-contrato-foto-brocorleeConsum intern i extern

Si els salaris es mantenen baixos el consum intern no creix i augmenta la competitivitat (dolenta) i el consum extern via importacions. El que es guanya per un costat es perd per l’altre. A algunes empreses els convé mantenir els salaris deprimits amb condicions de treball precàries per tenir costos baixos i exportar, però això ens condemna a la pobresa perquè aquest és el model productiu de Bangla Desh que fomenta el govern espanyol.
Salaris més alts impulsarien el consum intern i la recaptació, amb descens de l’endeutament públic. Cal recordar que el 2005 (“España va bien”), l’Estat tenia la mateixa productivitat que Suècia el 1973 (32 anys de retard!). Ara estem pitjor.

Mites del ‘2 de mayo’

El govern espanyol ens considera enemics (empresaris catalans que no poden viatjar al Marroc, manca de personal a l’aeroport del Prat, etc.). I així ho va considerar el 2 de maig Cristina Cifuentes, presidenta de Madrid, quan gairebé cridava a la revolta contra els contraris a la sagrada unitat d’Espanya, els independentistes catalans, com ho va fer el poble de Madrid contra els francesos (mite fundacional del nacionalisme espanyol). Però 1) el 2 de maig de 1808 les tropes napoleòniques no eren franceses, eren els regiments polonesos que apareixen al famós quadre de Goya, i mamelucs egipcis; i 2) no eren invasors, sinó que havien estat convidats pels Borbons per envair Portugal (aliats dels anglesos, que eren enemics dels espanyols). Per cert, la “independència” d’Espanya mai va ser qüestionada per Napoleó, tret de Catalunya, que va ser annexionada a França fins el 1814, i el concepte “guerra de la independència” és un invent dels historiadors romàntics espanyols del segle XIX.



Copyright © 2012. Zona Sec

RSS web per ADRA Informatica .