Connecta amb nosaltres

Societat

Trobar pis: missió impossible?

Publicat

on

Anna Pruna / Alguns veïns opten per models d’habitatge alternatiu en un moment en què l’oferta de pisos de lloguer és escassa i els preus són molt elevats.

Viure alternativament

La manca d’habitatge públic, juntament amb l’augment dels preus dels –pocs– pisos de lloguer que s’oferten a Barcelona, han propiciat el caldo de cultiu ideal perquè alguns joves hagin aguditzat l’enginy i hagin pensat en formes d’habitatge alternatives per poder emancipar-se tot i no tenir els recursos econòmics suficients per pagar un pis de lloguer. Són persones com la Duna Homedes, que ha optat per un model de vida que a la ciutat no és gaire popular però que darrerament està agafant volada: la masoveria urbana. La Duna forma part del projecte MULA de Masoveria Urbana per la Llar Alternativa, un grup que treballa per crear una xarxa autogestionada de llars alternatives i ajudar les persones que vulguin emprendre projectes de masoveria. La masoveria urbana consisteix en un intercanvi entre un propietari que posseeix una casa o pis –normalment en estat d’abandonament– i una persona o grups de persones que “enlloc de pagar un lloguer amb diners, paguem fent reformes i aportant mà d’obra i material a canvi de viure-hi”, explica la Duna. La finca on viu ella havia estat buida durant molts anys fins que un grup de joves van entrar-hi a reformar-la i ara fins i tot hi tenen un petit hort que genera uns fruits dels que se’n pot beneficiar tota la comunitat veïnal.

Un exemple de masoveria urbana al Xalet  Mercedes / Projecte MULA

Un exemple de masoveria urbana al Xalet Mercedes / Projecte MULA

Quan el lloguer no és una opció

Catalunya és la comunitat amb el percentatge més alt del sou destinat al lloguer, segons un estudi d’Infojobs i Fotocasa. Això reafirma que el problema de l’habitatge és preocupant: la bombolla segueix creixent i el preu mig del lloguer a Barcelona ja és del doble que fa deu anys. Davant d’aquesta situació han sorgit moviments de defensa de l’habitatge que vetllen perquè les persones sense recursos puguin viure dignament tot i no poder accedir al mercat de lloguer. Una d’aquestes opcions és el que es coneix com habitatge col·lectiu, en què un grup de persones elaboren un model de convivència cooperatiu i fan una recerca d’un espai físic on desenvolupar-lo. Per Viure és una associació que ofereix suport i orientació als grups col·lectius en els àmbits econòmic, financer, jurídic i arquitectònic. També existeixen cooperatives com Sotre Cívic, que es defineix com “un espai col·laboratiu que promou un model alternatiu d’accés a l’habitatge, a través de la divulgació, l’assessorament, la cerca de finançament, i la gestió d’habitatge cooperatiu en règim de cessió d’ús”. Els joves també poden acudir al Consell de la Joventut de Barcelona (CJB), un espai que fomenta l’emancipació juvenil i denuncia les dificultats amb què el jovent de la ciutat es troba en el moment de plantejar-se sortir de casa els pares.

L’okupació com a lluita

Més enllà dels models de masoveria urbana i d’habitatge col·lectiu, algunes persones amb necessitat de sostre opten per l’okupació de pisos buits. És el cas del Borja Fernández, un dels habitants del Bloc Llavors del carrer Lleida –un projecte d’okupació que es va començar a tirar endavant a finals de juliol amb el suport de l’Obra Social BCN i del Sindicat de Barri del Poble-sec. En Borja lluita des de fa anys pel dret a l’habitatge i es trobava en una situació personal complicada: un sou de 350€ mensuals dels quals dues terceres parts anaven destinades al lloguer de l’habitació més barata que va trobar a Barcelona. “Uns quants amb situacions similars vam començar a organitzar-nos a través de xarxes i vam trobar un espai que pertany a un fons d’inversió dels anomenats fons voltors i que és conegut per haver realitzat diversos processos d’especulació i moobing”, explica. A cadascun dels sis pisos okupats hi viu un nucli familiar però, tal com explica en Borja “hi ha molta consciència col·lectiva, fem assemblees i portem a terme un projecte comunitari i de suport mutu”. La propietat ha intentat desallotjar els ocupants oferint-los diners perquè marxessin però els habitants del Bloc asseguren que no marxaran, que seguiran lluitant per una causa tan important com és el dret a viure al barri.

Cartells davant del Bloc Llavors

Cartells davant del Bloc Llavors

Una història de masoveria al Poble-sec

A la zona de Santa Madrona hi viuen, des de fa quatre anys, un grup de joves que practiquen la masoveria urbana al pis d’un particular: “És una finca petita i molt desgastada i vam negociar amb la propietat quedar-nos-hi a canvi de fer reformes”, explica l’Esteve, un dels masovers. “Vam tirar les parets que queien, vam fer el terra nou i també les instal·lacions elèctriques i d’aigua noves”. Tot això després d’haver signat un contracte de masoveria urbana –amb la mediació d’una advocada– que els cedeix l’espai durant 5 anys i els fixa les etapes de la reforma que han d’anar complint. L’Esteve creu que la masoveria és un model d’habitatge que beneficia les dues parts: “El particular té pocs recursos i no podia reformar la casa. D’aquesta manera deixa de tenir-la abandonada i compta amb algú que en té cura i la reforma. Nosaltres, a canvi, vivim allà i hem aprés a treballar amb les nostres mans”, explica.

Cooperatives d’habitatge de cessió d’ús

Si parlem l’habitatge alternatiu no podem deixar d’esmentar un model que està en expansió i que a països com Dinamarca ja s’ha consolidat com la principal opció més enllà de la compra o el lloguer. Ens referim a les cooperatives d’habitatge de cessió d’ús, un tipus de cooperativa en què la propietat de l’immoble no es divideix de manera horitzontal i, per tant, no es pot comprar i vendre al mercat. En Lorenzo Ávila forma part del Sindicat de Barri del Poble-sec i està fent un doctorat sobre aquest tipus de cooperatives. Explica que “hi ha una llista d’espera tant per entrar com per sortir de la cooperativa i s’entra aportant una quota inicial que fa que el propietari adquireixi un capital social per ser membre cooperatiu”. Cada mes es paga una quantitat a fons perdut per l’ús de l’habitatge i, si es decideix marxar, el capital inicial es retorna. Quina és, doncs, la diferència entre aquest model i un model de lloguer habitual? “Com que la propietat és col·lectiva, explica en Lorenzo, tens la possibilitat de gestionar l’habitatge. A més, el contracte és indefinit i pots decidir sobre el disseny, els espais comuns… Fas les pròpies regles i no t’has de preocupar per la relació amb el propietari perquè tu n’ets el propietari”. Aquest expert afegeix que es tracta d’un model recomanable a nivell macroeconòmic ja que genera un parc d’habitatge que no depèn de les fluctuacions del mercat. A més, per a la gent que hi viu és més econòmic que comprar i a la llarga més barat que el lloguer. “Però ha de quedar clar que no és una inversió, sinó un pagament a canvi de l’ús i l’estabilitat”, conclou en Lorenzo.

Societat

Sense recursos i marginats: així se sent el col·lectiu autista

Es troben amb moltes barreres, des d’obstacles a l’educació fins a dificultats a l’hora de sentir-se còmodes en els espais que els envolten

Publicat

on

L’Alícia Campos té 57 anys, i fa un parell es va assabentar que és autista. El diagnòstic va arribar poc temps després que la seva filla, en aquell moment de vint anys, fos diagnosticada també. Conèixer que totes dues són autistes els hi ha donat la capacitat de no sentir-se diferents als altres, pensament que tenien abans. “La meva vida ha estat normal, però sempre pensava que era diferent dels altres; com una extraterrestre. A mesura que la meva filla, l’Ariana, anava creixent, ella em feia de mirall. Una vegada vam conèixer el seu diagnòstic, vaig saber que jo també soc autista. La vida de l’Ariana no ha estat fàcil, ja que patia bullying a l’escola. Ens vam haver de traslladar de Blanes a Barcelona per l’abús escolar tan greu que patia. Desafortunadament els autistes són qui més pateixen aquest tipus d’actes”, narra l’Alícia amb fermesa.

No es destinen ajudes

A mesura que passen els anys, neixen més nens autistes. La xifra s’ha incrementat considerablement; tot i això, les ajudes són quasi nul·les. “Les contribucions són completament insuficients. El col·lectiu d’autistes som els únics que fem coses. Ni l’Ajuntament ni la Generalitat ens donen un cop de mà. Es creuen que podem sostenir-nos de l’aire? No arribem tan lluny com volem perquè no tenim recursos. Això sí, el 2 d’abril l’Ajuntament s’il·lumina de blau… és vergonyós!”, reivindica.

New life: una nova vida per als autistes

L’associació Aperguer New Life (Passeig de Montjuïc, 36) enguany modificarà el seu nom per acollir el terme “autista” com a principal. La història d’aquesta organització és una mostra de lluita, compromís i amor. Amb 14 membres i un espai disponible a l’associació sociocultural La Formiga, juntament amb l’ajuda dels centres cívics, New Life dona noves oportunitats a tots aquells que se senten desplaçats per l’autisme. “L’associació atén a partir dels dotze anys. No hi ha famílies apoderades; aquí tots som humils. Naixem en un barri amb gran volum de diversitat, persones treballadores i sense cap recurs. Oferim molts serveis, com ara: el suport d’una de les dones que més rellevància rep a Espanya per tractar l’autisme femení, intervenció clínica amb personal especialitzat, anem als domicilis per ser al costat dels autistes, els ajudem a trobar feina… moltes d’aquestes coses les fem a través de mòduls. Tot ho gestionem de forma correcta perquè malauradament els professionals de l’educació no se’ls ensenya a tractar amb gent com nosaltres. Al carrer Vila i Vilà tenim el nostre pis. Hi ha tres usuaris autistes de diferents perfils que estan aprenent a conviure i desenvolupar el seu propi nivell de vida independent. Ens agradaria gestionar més pisos, és un dels nostres reptes”, conclou..

Continua llegint

Societat

L’oci tensiona el descans

LA PACAME assegura que ja hi ha veïns que han decidit marxar de determinades zones del Poble-sec perquè no poden conviure amb els festivals de música

Publicat

on

Viure a dins d’un festival. Aquesta és la sensació que tenen centenars de veïns que viuen als carrers de Lleida i Rius i Taulet sempre que hi ha esdeveniments musicals a la plaça de l’Univers de l’espai firal. El darrer exemple: les festes Jackies & Fury, promocionades per l’empresa organitzadora com el primer festival de l’any a l’aire lliure. Un macroesdeveniment que ha aplegat fins a 10.000 persones en una bacanal de house music i hard techno rave. És a dir, al ritme de la música més dura tot un dissabte i diumenge sencers (des de les 12 fins a les 23 hores de la nit).

Aquesta primera orgia primaveral de decibels i bafles no només ha posat els pèls de punta als poblesequins dels carrers perimetrals, sinó també als veïns de centenars de metres més enllà. Una d’elles és Maria Ripoll, veïna nouvinguda a l’avinguda Mistral, qui admet haver-se trobat per sorpresa tota una allau d’esdeveniments culturals a tocar de casa: “Afortunadament, la meva habitació dona a l’interior i no m’afecten directament els concerts, però, tot i això, és complicat de vegades i necessito posar-me taps”, explica.

La música, dins de casa

Cal tenir en compte, però, que les festes Jackies & Fury només han donat el tret de sortida a un reguitzell d’esdeveniments a l’aire lliure que tenen com a cirereta del pastís el Sónar. Una concentració d’oferta musical a la muntanya que, en molts casos, es desenvolupa sense tenir en compte el veïnat dels voltants. Els exemples de l’any passat: els concerts de Coldplay, Bruce Springsteen o Beyoncé. Tots ells van superar els 50 decibels dins dels habitatges, segons els sonòmetres i, en el darrer cas, es van arribar a registrar fins a 73 dB als immobles.

Malgrat que moltes d’aquestes festes es desenvolupen els caps de setmana, el poblesequí i portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Contaminació Acústica i la Massificació d’Esdeveniments (PACAME), Jordi Andolz, assenyala que celebrar els festivals en diumenge no justifica les molèsties. “Visc a Rabí Rubèn, a cinc carrers de la fira, i escolto els concerts des de casa fins tard; en el meu carrer també hi ha nens petits que l’endemà van al col·legi”, recorda. “És inviable, per molt que diguin que són concerts que es fan a les tardes; jo al meu despatx de casa gairebé no puc treballar”.

Veto o conciliació?

“Crec que és possible la conciliació si es posen determinades condicions als organitzadors”, apunta Ripoll. De fet, ella mateixa assegura que li agrada poder comptar amb activitat cultural a prop de casa, però considera que es podrien fer millores les coses: “No sé la fórmula per a la seva coexistència, però potser si s’especifiquessin més les hores, s’avisés als veïns perquè no s’ho trobin tot per sorpresa o hi hagués més control, seria diferent”.

El punt de vista de Ripoll, però, des de fa anys ja va deixar de ser compartit per Andolz: “Des de la Fira mai ens han avisat als veïns que se celebrarien aquestes festes i els únics que han tingut la dignitat de seure en reunions per mirar d’apaivagar molèsties són els del Sónar, però al final tot ha seguit exactament igual”. En aquest sentit, a més, recorda que molts festivals que se celebren a la muntanya tampoc respecten la potència màxima dels altaveus: “El límit està en els 100 dB, però sovint ho incompleixen perquè per menys de 120 dB alguns artistes no estan disposats a venir i aquí ningú fa res al respecte”, assenyala el portaveu.

Continua llegint

Societat

Les obres de l’Institut de l’Esport de Barcelona, aturades

El centre de formació passarà a allotjar-se a l’antiga seu de l’Escola Francesc Macià de la plaça d’Espanya

Publicat

on

El nou Institut de l’Esport de Barcelona és, des del passat estiu, un esquelet de formigó. Tal com ha pogut saber ZONA SEC, les obres del centre de formació resten aturades derivat dels problemes que arrossega l’empresa constructora. Una aturada en els treballs que ha impossibilitat que l’edifici comencés a acollir activitat ja no només aquest curs, sinó segurament tampoc el vinent.

L’edifici que s’ha començat a construir sota les piscines municipals de Montjuïc compta amb un pressupost de 7,8 milions d’euros. Uns diners que haurien de servir perquè el centre ja s’hagués reagrupat en un mateix bloc, amb set sales esportives, menjador, cuina i 19 tallers, entre d’altres. La realitat, però, és que l’Institut finalment haurà de començar el curs vinent a l’antic edifici que deixarà l’Escola Francesc Macià, a la plaça d’Espanya.

Oportunitats en ‘standby’

“Per a nosaltres és un desastre, perquè el nostre projecte comptava amb disposar de l’espai i poder fer una oferta d’activitats per a la gent del barri, les entitats, les escoles, etc.”, explica una font del centre. En aquest sentit, la impossibilitat de poder disposar de les instal·lacions i haver d’estar allotjats en punts provisionals els ha fet “perdre oportunitats” a l’hora de buscar col·laboradors estrangers.

Respecte a les raons per les quals s’han aturat les obres, fonts del centre educatiu assenyalen que des del juliol “no han fet més que arribar informacions contradictòries”. Una situació en la qual també es troben els grups de l’oposició a l’Ajuntament. En el cas de Barcelona en Comú, la formació ja ha presentat un seguit de preguntes a l’executiu per esclarir què ha passat i amb quin calendari treballa el consistori.

Un projecte il·lusionant sense edifici

El centre, avui dia, col·labora amb 75 entitats i escoles diferents, a les quals ofereixen projectes d’aprenentatge i serveis. Tal com expliquen les mateixes fonts, des de l’equip estan molt satisfets del projecte que han confeccionat i esperen poder resoldre l’actual situació: “Esperem que sigui en el menor termini de temps possible; nosaltres treballem amb un projecte molt il·lusionant el qual ha de deixar enrere les provisionalitats i passar a tenir els espais que es mereix”.

Malgrat que aquest mitjà de comunicació ha volgut recollir la versió de l’Ajuntament de Barcelona en relació a aquesta problemàtica, a l’hora de tancar aquesta edició no s’ha obtingut resposta.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024